Infinit

 L'escenari era, definitivament, l'al·legoria d'una tragèdia. La sang corria per tots i cadascun dels solcs que dividien les rajoles, com si delimitessin de forma cada cop més explícita el perímetre de cadascun dels quadrats que sostenien aquella desastrosa imatge. Però l'harmonia d'aquelles línies perfectes no va durar gaire. Les passes frenètiques d'un individu nerviós difuminaven totes i cadascuna de les línies que el curs natural d'aquell líquid vermell i espès anava deixant, convertint aquell paisatge abjecte en una abstracció cada cop menys irrecognoscible del que en un principi havia estat un dibuix ordenat i lògic, com si es tractés d'un full de llibreta. Ara el sòl era, pròpiament, l'escenari d'un crim atroç i abominable, imperfecte i boig.

Cansada per la sensació de submissió que recorria el seu cos des de ja feia temps, s'apressava per intentar netejar tots i cadascun dels racons que formaven aquell espectacle sòrdid. Ja no podia més, volia acabar amb la vida de merda que portava. Una vida que ni els medicaments ni l'alcohol havien pogut arreglar. De sobte, la porta de casa es va obrir i tots els seus sentits l'avisaven (mitjançant una sensació desagradable) que ja devien ser les vuit de la tarda i que, per tant, ell ja havia arribat. Escoltava com les seves passes, imponents, s'acostaven cada cop més. Els nervis van jugar la carta de la impotència i sentia que, un cop més, no seria capaç de donar el pas que per fi l'alliberaria de la seva misèria. Quan va veure el seu rostre, però, no va dubtar ni un moment: després de tant de temps aguantant els impulsos violents que recorrien el seu cos va decidir deixar-se endur per la més perversa de les irracionalitats. Totes les seves forces van concentrar-se en assestar el més fort dels cops. L'espectacle macabre havia començat. Del seu cap brotava la sang de forma ràpida i brutal. No podia creure el que acabava de fer. Ja no hi havia marxa enrere.