L'escenari era, definitivament, l'al·legoria d'una tragèdia. La
sang corria per tots i cadascun dels solcs que dividien les rajoles,
com si delimitessin de forma cada cop més explícita el perímetre
de cadascun dels quadrats que sostenien aquella desastrosa imatge.
Però l'harmonia d'aquelles línies perfectes no va durar gaire. Les
passes frenètiques d'un individu nerviós difuminaven totes i
cadascuna de les línies que el curs natural d'aquell líquid vermell
i espès anava deixant, convertint aquell paisatge abjecte en una
abstracció cada cop menys irrecognoscible del que en un principi
havia estat un dibuix ordenat i lògic, com si es tractés d'un full
de llibreta. Ara el sòl era, pròpiament, l'escenari d'un crim atroç
i abominable, imperfecte i boig.
Cansada per la sensació de submissió que recorria el seu cos des de
ja feia temps, s'apressava per intentar netejar tots i cadascun dels
racons que formaven aquell espectacle sòrdid. Ja no podia més,
volia acabar amb la vida de merda que portava. Una vida que ni els
medicaments ni l'alcohol havien pogut arreglar. De sobte, la porta de
casa es va obrir i tots els seus sentits l'avisaven (mitjançant una
sensació desagradable) que ja devien ser les vuit de la tarda i que,
per tant, ell ja havia arribat. Escoltava com les seves passes,
imponents, s'acostaven cada cop més. Els nervis van jugar la carta
de la impotència i sentia que, un cop més, no seria capaç de donar
el pas que per fi l'alliberaria de la seva misèria. Quan va veure el
seu rostre, però, no va dubtar ni un moment: després de tant de
temps aguantant els impulsos violents que recorrien el seu cos va
decidir deixar-se endur per la més perversa de les irracionalitats.
Totes les seves forces van concentrar-se en assestar el més fort
dels cops. L'espectacle macabre havia començat. Del seu cap brotava
la sang de forma ràpida i brutal. No podia creure el que acabava de
fer. Ja no hi havia marxa enrere.
